Saps què ens falta, sobretot? Confiança
Saps què ens sobra, més que res? Por
Mai abans cinc lletres s'havien arribat a fer tan pesades. CRISI, CRISI, CRISI, CRISI. Ja ho sabem! Si, hi ha crisi! Move on, for God's sake!
En aquest país, en comptes d'intentar superar la situació per nosaltres mateixos, el que fem és esperar que els altres la solucionin per nosaltres. I així, quan hi trobin la solució, la podrem copiar. I quan haguem acabat de copiar-la i finalment s'arregli tot, ja tindrem un altre problema a sobre. En altres paraules, que sempre quedarem enrere. Sempre anirem per darrere, perquè sempre tendirem a pensar que tot el que es fa a fora és millor. Potser amb la única excepció de l'estimada i famosa dieta mediterrània, tota la resta de conceptes i objectes intangibles o tangibles que sorgeixin en aquest país seran considerats pels seus propis habitants com un producte a incentivar, perquè és de la terra, però en el qual en cap cas es pot confiar si es vol aspirar a l'excel·lència.
Què ens passa? Hem arribat a extrems on el govern alemany es disposa a oferir feina a joves espanyols qualificats perquè a casa no troben res, ja que al seu país, mentrestant, prefereixen contractar a alemanys perquè, evidentment, en el cas extrem de que s'hagi de contractar algú en aquesta crisi tan dura, són millors fent el que sigui que hagin de fer.
Sense anar més lluny, i com acabo de llegir, l'enllumenat dels carrers a Valls per les festes deccenals de la Candela (si, les que se celebren una vegada cada deu anys) les han posades uns 'professionals italians'. Sense jutjar aquest enllumenat abans d'hora només em pregunto: I qui millor que algú d'aquesta mateixa contrada sabria captar millor l'esperit d'aquestes festes per poder així dissenyar una decoració (o el que sigui) apropiada? I com aquest exemple, molts altres. Perquè jo crec que, pel que fa a qualitat, i que cadascú faci els 'Halaaa' que vulgui, Sánchez Piñol no té res a envejar a Ken Follet, Mishima no té res a envejar a Primal Scream i Agustí Villaronga, que es veu que ara guanyarà Goyas, no té res a envejar a Spike Jonze. Però si ni tan sols nosaltres mateixos podem creure en el que fem, qui ho ha de fer?
I si nosaltres no som capaços de fer res amb cara i ulls per sortir d'aquest pou on estem ficats, qui ho farà?
Si aquí tenim el talent i les ganes per tirar endavant, per què quan algú es digna a fer un moviment arriscat no confia amb el que té a mà?
Amb aquesa actitud, el que s'aconsegueix és esvaïr totes les oportunitats per nosaltres, els joves que volem demostrar que tenim alguna cosa a dir. I ja se sap, si vols dir alguna cosa i no t'escolten, tens tres opcions: o crides, o calles, o t'envas a un lloc on et facin més cas.
Enfi, una coseta ben feta de Mishima pels que hagin fet un 'hala!' massa gros. Com a referència, ni més ni menys que Dreyer. Gran cançó i gran videoclip.
