Els deu de les decennals

Més de 12 hores seguides de música de la mà de deu grups d'estils ben diferents, però amb un element comú: la llengua en la qual canten.

L'efemèrides arrencava a quarts de set amb un clàssic, Jaume Sisa. Galàctic, bohemi, diferent, sol. Sense que importés res més. Ell i la guitarra i "Qualsevol nit pot sortir el sol". Desconcertant Sisa, però molt aplaudit.

Els Pets de Constantí pujaven a escenari puntuals i disposats a deixar empremta. Que siguin les seves terceres decennals diu molt d'un grup que ha demostrat una vegada i una altra ser el més important de la música en català dels últims 20 anys. Presentàven un concert lent, acord amb el seu estat de grup madur, musicalment molt ric, amb ritmes funky, rock i Jazz i la veu inconfusible de Gavaldà. Dels millors de la nit, una hora que es va fer molt curta.

Per aguantar una marató musical d'aquestes característiques és imprescindible tenir l'estómac ple. Gerard Quintana, sentint-ho molt, es va convertir en Hamburguesa Completa.

Aviat vam descobrir per què El Cruce era l'únic bar de Valls on hi havia un lloc per seure. Més d'una hora per servir una hamburguesa i un tracte lamentable per part del propietari, per gràcia i gentilesa del qual ens vam perdre també Roger Mas. Llàstima.

Arribàvem justíssims pels Amics de les Arts, i la Vela de circ s'omplia per moments.Un concert simpàtic i esperat, però una mica decepcionant. Les melodíes enganxoses i les lletres enginyoses sonen molt millor a través de l'Spotify. Si volen ser un grup de referència com sembla que s'estan convertint, els Amics han de millorar els seus directes, que s'escolten tan ràpid com s'obliden.

Els següents eren uns inspirats Lax'N Busto. Els del Vendrell van presentar un gran estat de forma, donant molta canya a una Vela plena de gom a gom. Les cançons dels discs més recents passàven sense pena ni glòria, però el grup va saber fer vibrar Valls amb els seus grans clàssics. Miami Beach és un gran rock&roll!

Els següents eren Obrint Pas, que s'allargàven provocant el deliri del públic en el punt àlgid de la nit. Dolçaina a dojo i l' inacabable ska combatiu que té la virtud de posar-me tan nerviós, però que mou masses (cosa que no vol dir res, Justin Bieber també ho fa)

Entrades les 3 de la matinada arribava el concert més esperat. El més esperat per mi i quatre més, perquè la Vela es va buidar de manera vergonyosa. Els enormes Mishima van tenir el dubtós privilegi de ser col·locats en un lloc que no era el seu. La música de Carabén va un oasi enmig de tanta canya combativa. I realment va ser una llàstima, perquè van oferir un recital d'alt nivell. Un estil molt personal, amb músics de gran talent, amb una guitarra que els dóna una gran personalitat, amb un teclat que sona a glòria i la veu greu d'un Carabén visiblement decepcionat davant la rebuda que va tenir tot i posar  la música al vídeo promocional de les festes. És curiós que els que posen la millor música, amb un segell de qualitat inconfusible, siguin els menys lloats. "Tot torna a començar" va ser, paradoxalment, el tema de cloenda. Realment espectacular. Un 10 pels Mishima, demostrant que la música en català té el futur assegurat.

L'oasi va acabar massa d'hora, i el públic va tornar a canviar per donar pas a Mesclat, el grup de noms propis que seguia amb la tònica d'obrint pas.

Després de tantes hores, les forces ja no eren les mateixes i, sentint-ho molt, Canya Verda ja van ser massa per mi.

A les set del matí em posava al llit, content per veure que Valls s'havia abocat al concert de cloenda de les festes, convençut de que la música en català és molt bona música, orgullós de ser Vallenc i encara amb la pell de Gallina després del recital de Mishima.

Grans decennals. I ara, a esperar deu anys més