Els deu de les decennals

Més de 12 hores seguides de música de la mà de deu grups d'estils ben diferents, però amb un element comú: la llengua en la qual canten.

L'efemèrides arrencava a quarts de set amb un clàssic, Jaume Sisa. Galàctic, bohemi, diferent, sol. Sense que importés res més. Ell i la guitarra i "Qualsevol nit pot sortir el sol". Desconcertant Sisa, però molt aplaudit.

Els Pets de Constantí pujaven a escenari puntuals i disposats a deixar empremta. Que siguin les seves terceres decennals diu molt d'un grup que ha demostrat una vegada i una altra ser el més important de la música en català dels últims 20 anys. Presentàven un concert lent, acord amb el seu estat de grup madur, musicalment molt ric, amb ritmes funky, rock i Jazz i la veu inconfusible de Gavaldà. Dels millors de la nit, una hora que es va fer molt curta.

Per aguantar una marató musical d'aquestes característiques és imprescindible tenir l'estómac ple. Gerard Quintana, sentint-ho molt, es va convertir en Hamburguesa Completa.

Aviat vam descobrir per què El Cruce era l'únic bar de Valls on hi havia un lloc per seure. Més d'una hora per servir una hamburguesa i un tracte lamentable per part del propietari, per gràcia i gentilesa del qual ens vam perdre també Roger Mas. Llàstima.

Arribàvem justíssims pels Amics de les Arts, i la Vela de circ s'omplia per moments.Un concert simpàtic i esperat, però una mica decepcionant. Les melodíes enganxoses i les lletres enginyoses sonen molt millor a través de l'Spotify. Si volen ser un grup de referència com sembla que s'estan convertint, els Amics han de millorar els seus directes, que s'escolten tan ràpid com s'obliden.

Els següents eren uns inspirats Lax'N Busto. Els del Vendrell van presentar un gran estat de forma, donant molta canya a una Vela plena de gom a gom. Les cançons dels discs més recents passàven sense pena ni glòria, però el grup va saber fer vibrar Valls amb els seus grans clàssics. Miami Beach és un gran rock&roll!

Els següents eren Obrint Pas, que s'allargàven provocant el deliri del públic en el punt àlgid de la nit. Dolçaina a dojo i l' inacabable ska combatiu que té la virtud de posar-me tan nerviós, però que mou masses (cosa que no vol dir res, Justin Bieber també ho fa)

Entrades les 3 de la matinada arribava el concert més esperat. El més esperat per mi i quatre més, perquè la Vela es va buidar de manera vergonyosa. Els enormes Mishima van tenir el dubtós privilegi de ser col·locats en un lloc que no era el seu. La música de Carabén va un oasi enmig de tanta canya combativa. I realment va ser una llàstima, perquè van oferir un recital d'alt nivell. Un estil molt personal, amb músics de gran talent, amb una guitarra que els dóna una gran personalitat, amb un teclat que sona a glòria i la veu greu d'un Carabén visiblement decepcionat davant la rebuda que va tenir tot i posar  la música al vídeo promocional de les festes. És curiós que els que posen la millor música, amb un segell de qualitat inconfusible, siguin els menys lloats. "Tot torna a començar" va ser, paradoxalment, el tema de cloenda. Realment espectacular. Un 10 pels Mishima, demostrant que la música en català té el futur assegurat.

L'oasi va acabar massa d'hora, i el públic va tornar a canviar per donar pas a Mesclat, el grup de noms propis que seguia amb la tònica d'obrint pas.

Després de tantes hores, les forces ja no eren les mateixes i, sentint-ho molt, Canya Verda ja van ser massa per mi.

A les set del matí em posava al llit, content per veure que Valls s'havia abocat al concert de cloenda de les festes, convençut de que la música en català és molt bona música, orgullós de ser Vallenc i encara amb la pell de Gallina després del recital de Mishima.

Grans decennals. I ara, a esperar deu anys més

Fa goig

Saps què ens falta, sobretot? Confiança

Saps què ens sobra, més que res? Por

Mai abans cinc lletres s'havien arribat a fer tan pesades. CRISI, CRISI, CRISI, CRISI. Ja ho sabem! Si, hi ha crisi! Move on, for God's sake! 

En aquest país, en comptes d'intentar superar la situació per nosaltres mateixos, el que fem és esperar que els altres la solucionin per nosaltres. I així, quan hi trobin la solució, la podrem copiar. I quan haguem acabat de copiar-la i finalment s'arregli tot, ja tindrem un altre problema a sobre. En altres paraules, que sempre quedarem enrere. Sempre anirem per darrere, perquè sempre tendirem a pensar que tot el que es fa a fora és millor. Potser amb la única excepció de l'estimada i famosa dieta mediterrània, tota la resta de conceptes i objectes intangibles o tangibles que sorgeixin en aquest país seran considerats pels seus propis habitants com un producte a incentivar, perquè és de la terra, però en el qual en cap cas es pot confiar si es vol aspirar a l'excel·lència. 

Què ens passa? Hem arribat a extrems on el govern alemany es disposa a oferir feina a joves espanyols qualificats perquè a casa no troben res, ja que al seu país, mentrestant, prefereixen contractar a alemanys perquè, evidentment, en el cas extrem de que s'hagi de contractar algú en aquesta crisi tan dura, són millors fent el que sigui que hagin de fer.

 Sense anar més lluny, i com acabo de llegir, l'enllumenat dels carrers a Valls per les festes deccenals de la Candela (si, les que se celebren una vegada cada deu anys) les han posades uns 'professionals italians'. Sense jutjar aquest enllumenat abans d'hora només em pregunto: I qui millor que algú d'aquesta mateixa contrada sabria captar millor l'esperit d'aquestes festes per poder així dissenyar una decoració (o el que sigui) apropiada? I com aquest exemple, molts altres. Perquè jo crec que, pel que fa a qualitat, i que cadascú faci els  'Halaaa' que vulgui, Sánchez Piñol no té res a envejar a Ken Follet,  Mishima no té res a envejar a Primal Scream i  Agustí Villaronga, que es veu que ara guanyarà Goyas, no té res a envejar a Spike Jonze. Però si ni tan sols nosaltres mateixos podem creure en el que fem, qui ho ha de fer? 

I si nosaltres no som capaços de fer res amb cara i ulls per sortir d'aquest pou on estem ficats, qui ho farà?

Si aquí tenim el talent i les ganes per tirar endavant, per què quan algú es digna a fer un moviment arriscat no confia amb el que té a mà?

Amb aquesa actitud, el que s'aconsegueix és esvaïr totes les oportunitats per nosaltres, els joves que volem demostrar que tenim alguna cosa a dir. I ja se sap, si vols dir alguna cosa i no t'escolten, tens tres opcions: o crides, o calles, o t'envas a un lloc on et facin més cas.

Enfi, una coseta ben feta de Mishima pels que hagin fet un 'hala!' massa gros. Com a referència, ni més ni menys que Dreyer. Gran cançó i gran videoclip.

I wish I could

If I knew Tom Petty and I could talk to him for hours, I would ask him a lot of questions in exactly the same way than Paul Zollo did. 'Conversations with Tom Petty' is a book which contains every question a fan would ask to his hero, and, of course, all the answers to those questions by the living legend of rock&roll Tom Petty.

Despite I highly recommend this book to every music fan, I don't want to write a review or something like that. This time I just want to express the feeling that that book awoke on me. Because I don't know if I am a bit weird, but if everybody who reads this book gets the same sensations when they finish it, just go and buy it.

Because it is so inspirational...It's the story of a man that the only thing he wanted was to be a rock star. He didn't care anything else, he just wanted to be in a a rock band. And he did. He knew no music. He never took guitar classes. He couldn't read a a staff. He had no money at all. The only thing he had was a guitar and the passion for music. And with this determination, he decided to build his own path to his dream, and he didn't surrender till he succeeded.

And that's why I found it inspirational, because in those times of depression, that's what everybody should do. Don't be afraid. Don't try to get or do what you are supposed to. Don't try to follow the safest path, because even you get to the end, it'll be  the easiest one. And even you succeed, it'll be a coward success, and you will wonder the rest of your life 'what if I would have fought for what I really wanted?'. And even you think that everything is difficult, and the life gets worse, you can't achieve your dream if you don't fight for it. And Tom Petty knew it. I bet that when he was 15 and he told everybody he wanted to be a rock star, they laughed at him. Now, he is the leader of one of the best bands in the Rock&roll history, and every time he goes up to the stage, there's a crowd waiting for him. He just fought for what he believed, and he showed everybody that he was right. And he played with Bob Dylan, Johnny Cash, Roy Orbison, George Harrison, Stevie Nicks, Lindsey Buckinham, Bo Didley, Ringo Starr, and many many others. And after all that, and I could figure it out after reading the book, he is proud of himself. So proud that he would want to encourage everybody to do the same he did. And probably that's why he sings on one of his most memorable songs "even the losers get lucky sometimes".

BIG OPENING